La questió és, que per aquella época, i a falta de diners per a tindre un veler propi, disfrutava de fer cursets de vela en els ports prop de València. En aquest cas a la Pobla de Farnals i en un veler de mitja tona. Un barquet precios.
La setmana anà bé però disabte al matí, l'oratge no estaba molt bo, fea núvols i fresc, i pese a tot, varem eixir del port.
Navegant cara a Sagunt, el patró, el xicon que ens donaba el curset va dir: "Vámonos a casa... que por allí se ven muchos borreguitos", referint-se a que per Sagunt començava a bufar l'aire, així que donà la volta, i enfilant a la Pobla de Farnals, a tota vela i en el motoret "fuera-borda" en marxa, xano xano, començà la experiència.
De prompte plogué i la plutja freda ens empapà a tots, però, quasi sense donar-nos conte començà a bufar l'aire, fent que la mar, al golpejar la embarcació botara per sobre la coberta. Les ones ens passaben per damunt i la vela la tinguerem que replegar per oferir menys resistència a l'aire.
Quan l'ona passaba per damunt nostre, la sensació de l'aigua de la mar era tébia en contrast amb la plutja freda, i així, de gaidó amb el barquet tot escorat i barallant-nos en el vent i la mar, aribarem al port.
Allí, a la bocana havien alguns pares preocupats ja que en aquell curset es barrejaven persones de totes les edats, i alguns xics i xiques jovens.
Mon pare, tot preocupat sabent que me'n anava a navegar, telefonejà a la meua dona contagiant-se la preocupació del u a l'altre, i jo, el home més feliç del món després de haver viscut la més terrible experiencia a la mar, la de quasi naufragar per una tormenta.
Allò quedà en el record i pot ser que algun dia ho oblide però, ho vaix viure amb molta , molta intensitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario